Sobre la violència...

El passat 29 de juny, es va desenvolupar una exitosa jornada de vaga a l’Estat Espanyol. Durant la jornada, hi va haver una aturada laboral important en tots els sectors, i les manifestacions convocades van ser realment multitudinàries a totes les ciutats on es van realitzar. No obstant, al dia següent, els mitjans de comunicació, les tertúlies televisives, i inclús les converses quotidianes, parlaven sobre els disturbis que es van produir al centre de Barcelona, fonamentalment durant la manifestació de la tarda. D’aquesta manera, s’aconseguia deslluir l’èxit de la vaga, i deixar de banda el conflicte de classes permanent que existeix, agreujat encara més per aquesta reforma laboral salvatge promoguda pel govern de Rajoy, i amb el suport incondicional dels seus homòlegs al principat, CIU.

Convé doncs, ja que ells treuen el tema, fer una petita reflexió sobre la violència, sobre el que es considera violència, i sobre les seves distintes formes.

Respecte els disturbis produïts, qui més qui menys, tothom sap les principals destrosses que es van produir. Fonamentalment es van destrossar i cremar algunes entitats bancàries, una bona quantitat de contenidors, així com un establiment de la multinacional cafetera Starbucks.

No obstant, proposo fer ara una petita abstracció de la realitat, i imaginar-nos per un moment que els disturbis haguessin produït una situació un pel més dramàtica. Els titulars del diari obririen així:

“Disturbis al centre de Barcelona durant la jornada de vaga d’ahir: Uns encaputxats cremen bona part d’un edifici (en aquell moment deshabitat) i deixen a 4 famílies sense vivenda”

Estic segur que al dia següent la indignació, tant als mitjans de comunicació, com al carrer, seria realment profunda, la gent estaria realment emprenyada i, si es convoqués aquella  mateixa tarda alguna concentració de repulsa, probablement hi hauria una assistència notable de gent.

No obstant, en aquesta suposada situació, on és la violència? Per quina raó sentiríem una indignació important? Pel fet que s’hagin cremat quatre parets d’una casa, o pel fet que aquestes parets fossin la vivenda d’una família humil, que probablement ha de dormir al carrer, i que ha perdut bona part del seus records? Sincerament, l’edifici com a edifici, poc sentit té, si no es té en compte que suposa la llar d’una família. Així doncs, sembla lògic pensar que la violència i el que provoca indignació, no es el fet de cremar per cremar, sinó el fet de deixar 4 famílies al carrer.

Doncs bé, assumint això, aquesta violència seria perfectament comparable amb la que exerceixen els bancs cada dia a cada ciutat. La diferencia es que, en aquest cas, no es tracta d’un fet aïllat, sinó que, en qualsevol ciutat, es poden arribar a produir més de 5 desnonaments en una setmana. No obstant això, les mostres d’indignació no són, ni de bon tros, les que succeirien en la situació suposada de la crema de l’edifici, i els mitjans de comunicació pràcticament ni en parlen. Es tracta d’una violència més refinada, menys explicita, que acaba deslluint la seva naturalesa de violència criminal i perversa. Però, d’altra banda, perquè els bancs haurien d’exercir una violència més explicita,si no els cal, si tenen instruments per fer-ho més “fi” causant exactament el mateix dany?

Ara, tornem a la situació real que va succeir durant la vaga general, i comparem-la amb aquesta violència bancària de desnonaments. Durant la vaga general es van cremar un parell d’entitats bancàries (responsables directes de la crisi econòmica que estem patint) i un Starbucks Café (multinacional cafetera que explota els productors de cafè en països del tercer mon).  Les entitats bancàries, en canvi, desnonen cada dia, a cada ciutat, desenes de famílies humils que es queden al carrer, tornen a casa els avis (7/8 persones vivint en pisos de 50 metres), o requereixen de l’ajuda de serveis socials, cada cop amb menys recursos degut a les retallades que s’estan produint.

Així doncs, sense entrar en si calien o no aquests actes de violència el dia de la vaga, si són condemnables, i si realment eren actes revolucionaris, o eren senzillament actes de vandalisme sense cap mena de connotació política, crec que el cinisme de molta gent va fer acte de presencia el dia 30 de març.  La violència pren moltes formes, i entre elles, les més refinades acostumen a ser les que acaben causant més dolor.

I que jo sàpiga, a cap banquer no li han decretat presó provisional per aquesta violència, i això que aquests últims si que reincideixen diàriament.